Pere Angel Huguet Feixa

Romania - Cluj Napoca

2011-03-19T16:53:00.005+01:00

Grenoble - Passejades

2010-09-13T22:30:00.015+02:00

Lac Lérié

Vers Plateau d'Emparis

Lac Fourchu

Pierre percée

Cascade du Pissou

Excursions pel record:

Lac Lauvitel

Boucle Bec de l'aigle - Gorges de la Bourne

Col de la Croix

Lac Lérié - Lac Noir - Plateau d'Emparis - Parc National des écrins

Lac Fourchu depuis le Lac Poursolet

Boucle Lac Luitel

Moucherotte

Pravouta + Dent de Crolles (+850m dénivelé)

La Bastille (400m dénivélé)

La Pierre Persée

Le Belvédère et l'aiguille de Chalais

Le bois des Vouillants

Le circuit des Dioux (St Hilaire du Touvet)

La cascade de Pissou (Allevard)

Fort de St Eynard

Queyras

Coves:

Cuves de Sassenage

Grottes de Choranche

Excursions en raquetes:

Chamrousse - plateau de l'Arselle

Lac Achard depuis plateau de l'Arselle

Lac Luitel

Lans en Vercors

CEREALS

2009-01-14T18:24:00.003+01:00

La cerimònia matinal diària començava amb un plat soper de vidre transparent. Un d’aquells amb el relleu de pètals a l’extrem, tot ratllat pel pas del temps i la fricció de fregalls, ganivets i forquilles. A mà dreta una cullera. Sempre la mateixa. Ja que si era massa gran no entrava a la boca, si era massa petita les menjades no s’acabaven mai i a més, retallada amb un cert perfil suau que no tallés els delicats llavis. Davant meu un pot groguenc d’ECO. Una mica més enllà les galetes; per la meva germana hi havia les tradicionals Maria, per mi unes galetes rectangulars més petites. Les meves es fonien en la llet de manera més lenta. L’exercici matinal consistia en omplir el plat de llet i dipositar-hi a poc a poc el màxim de galetes. La saturació de les galetes generava una pasterada tendra i dolça amb un lleu regust amarg d’ECO. Recordo les olors, la llarga estona d’espera... Aquell temps l’aprofitava per empudegar la germana i els pares o bé per convertir les estovalles a quadres vermells en un tapis de Picasso.

Tot ha canviat: sègol, blat, arròs, civada, panís, ordi... aquests i altres, barrejats amb mel, xocolata o fins i tot fruita seca: coco, plàtan, maduixes... conformen els nostres esmorzars ràpids d’avui. Cada matí abans de la primera cullerada recordo els meus escassíssims amics resistents al canvi:
-“Jo no en menjaré mai d’aquest pinso, el meu gos en menja de millor!!” – En Jordi deia. I és què posseïa un enorme mastí dels Pirineus que engolia quilos i quilos d’una barreja similar, l’animal no semblava trobar la ingesta desagradable però el meu amic no ho veia així. No sé si ha superat l'aprensió.
En Gerard però defensava altres arguments: per ell situar un objecte comestible esfèric dins la seva boca és una acció impossible. Així doncs, molts dels cereals citats queden fora de joc.
I aquells que encara preparen el pa torrat. Els envejo. El meu pare ens en donava els caps de setmana, amb aquella barreja de mantega i melmelada... la mare també ens preparava a vegades torrades de pa amb tomàquet i embotits. Quines olors. Era magnífic sortir del llit seguint la flaire de torrada fins a la cuina. Hipnòtic, amorós.

Comparteixo l’animadversió, sobretot també quan recordo que a Irlanda, de vegades em donaven una pastilla compacta. Era de la mida d’un telèfon mòbil dels d’abans, que s’anava desfent convertint-se en un pols gruixut, farinós que em costava tragar. També maleeixo els refotuts objectes de regal, figuretes, fitxes, jocs que cauen al bol des de la caixa de cereals tot esquitxant la camisa, també renego veient el gran volum de les caixes de cartró que contaminen i envaeixen mitja cuina, odio la caixa de cereals resseca per haver oblidat de pinçar la bossa! Per tot això i més proposo sortir al carrer: “grève! “ MORT AL CEREAL TRANSGÈNIC!!!!!!!!!!!!!! A les armes! On és José Bové?!! (ehem, ehem... perdoneu la pujada de to, ja està, ja ha passat...).
Ens veiem demà al matí amb el nas dins el bol!

No és fàcil demanar una cervesa a la barra d’un bar.

2008-12-14T14:42:00.001+01:00

Una nit dissabte a finals de tardor. Alguns núvols immòbils, poca llum que els travessa. Les sabates ressonen contra els llambordins del barri de St Jean.
Trobar un bar amb força gent costa una bona passejada, obrir llavors la porta és complicat, trobar un seient és impossible i trobar-lo per veure els quatre angles del televisor necessita un miracle o estratègia. Mentre em trec els guants, bufanda, abric i jersei reflexiono i opto pel segon; els miracles més val malgastar-los en coses més importants. Decideixo apropar-me a un got mig buit; l’individu assegut en un tamboret a la barra està ben situat davant la pantalla. Creuo els dits perquè ja no tingui més set. Xerrem en anglès. No sap si el partit és de la copa d’Europa o de la lliga espanyola, bon senyal. En poca estona diu a la cambrera també anglesa que es retira! Li demano si puc ocupar la seva plaça i me la cedeix.
El partit ha començat. No recordo què és una pinta o une demie. Demano cervesa de marca i així evito el contratemps. La cambrera anglesa no m’entén. Repeteixo, obeeix i em torna malament el canvi i ho ignoro voluntàriament. El bar es va omplint, la porta s’obra i es tanca, entra corrent d’aire. La gent passa darrera meu i colpeja la pota del tamboret. A la segona part, l’esquena comença a fer-me mal i no sé on posar les cames. Mantenir l’estabilitat damunt l’alta cadira sostenint alhora la bossa i roba d’abric esgota. Estic situat al tros de barra de fusta que bascula permetent l’entrada i sortida als cambrers al seu passadís angoixant. Els anar i venir m’ajuden a estirar les cames. Com es fa per anar al servei sense perdre el preuat seient ni la cervesa? Més tard aprenc com es fa per anar a fer una cigarreta a la rasca quan el company del costat em demana si us plau de guardar-li tot. La gent em mira i jo no sé on mirar. Jo també els miro, em fixo en ells, en si toquen el got permanentment, en si recolzen els dos braços, en si cerquen carn tendra, en les llengües que parlen... Una cinquena part del lionesos està interessada pel match, parlen del proper Lyon-Marseille. Què difícil és demanar una cervesa tot sol en una barra de bar encara que el Barça guanyi 2-0 al major rival. Què agradable és quan sóc amb ella.

Pere-Angel Huguet Feixa

14-12-2008

Primera nevada a Lyon

2008-12-10T09:14:00.004+01:00

Després de la fête de la lumière, Lyon ens proposa un paisatge blanquinôs:

Fotos des del despatx:

Un dia normal.

2008-09-03T19:06:00.000+02:00

4h40 Em desvetllo amb gana. 20 min abans de l’hora fixada al maleït despertador mòbil; ja no queden bols. El rentaplats està ple. Agafo un plat fondo i menjo la sopa de cereals i un iogurt. 4h50 No hi ha res més a la nevera. Ahir no vaig desfer la maleta del cap de setmana, 3 camises i corbates han de fer fora el banyador i samarretes casual wear. Com pot ser tant difícil plegar les camises?, han quedat de tal manera que difícilment es nota el planxat al que les vaig sotmetre.
5h05 Abans d’entrar a la dutxa faig la trentena de flexions obeint a la meva entrenadora: cada dia miro de fer-les més a poc a poc. 5h20 No m’afaito. Mentre el maleït desodorant assassí d’aixelles de camisa s’eixuga em rento les dents. 5h30 Endreço roba bruta, estiro el llençol i em vesteixo. 5h50 El mòbil torna a sonar, és el last call per sortir de casa. Al rebedor faig inventari: mòbils, pc, bitllets de tren, claus, xecs, cartera..... cartera? Cartera?! CARTERA!!!! 5h55 No la trobo, la cerco a la tauleta de nit, a la cuina i al menjador. Desfaig la maleta i la motxilla sense èxit. On pot ser? La panxa comença a regirar-se. Com puc sobreviure 3 dies sense targes ni calerons ni DNI? Cert tinc els xecs i el passaport... però no mola! Pagar a crèdit em va molt millor ara mateix! La dec haver oblidat al despatx... o al cotxe! Decideixo fer una cursa desesperada fins al pàrquing. I la trobo sobre “la place du mort”.*
6h00 Pujo, la panxa regirada m’obliga a passar pel servei, torno a endreçar-ho tot i corro cap al tramvia. 6h10 La màquina no m’accepta una de les monedes de 50cèntims i no goso pujar sense bitllet. Mentre rasco la moneda encara arriba el tram i no goso pujar-hi per por a la multa. Per fi l’accepta i espero avorrit el següent tramvia. 6h15 Encara vaig bé de temps tinc 15min abans la sortida del puntual tren. Miro la reserva i m’adono que m’he equivocat d’hora! El tren surt 30min més tard del que imaginava!!! El primer que penso és que hauria pogut dormir més. 6h25 Un cop arribat a la estaci¬ó m’adono que he oblidat de validar el tiquet de tram que tant m’ha costat comprar i em dirigeixo a la sala d’espera del viatjants freqüents, la màquina expenedora em dona un got amb gust de xocolata i respiro al sofà. 6h30 Poso de nou el despertador per no perdre el tren i em dedico a treballar una estona. 6h45 Arribada l’hora, l’andana plena de gent em fa mala espina. On és el TGV? Anuncien retard per megafonia, a cada missatge la massa tanca la comunicació amb un sospir. Acaben anul•lant-lo i ens fan pujar al següent 30min més tard. Sort que m’he endut un llibre de contes. 7h20 El tren és còmode i hi ha silenci. Només el revisor en passar desperta la gent mig adormida. Li dono el bitllet i em comunica gentilment que el bitllet que disposo no és d’avui que és tracta d’un tren de fa tres dies!!!!!!! Com pot ser? Fa tres dies també estava de viatge i dins un altre tren i en una altra direcció, concloc que efectivament vaig equivocar-me en fer la reserva. 7h40 El revisor s’apiada de mi i em valida però el bitllet. 8h15 Truco a l’agència per mirar de trobar un bitllet de tornada. Em diuen que he de registrar tota demanda a través del PC. Acabo comprant un bitllet pel meu compte a la SNCF i per telèfon. Un bitllet, que acabada la llarga jornada laboral, em farà arribar a casa a les 23h00 en un tren que s’ha vist retardat 50min pel suïcidi d’un home que tal dia com ahir va escriure una crònica com aquesta.

place du mort: així anomenen els francesos a la plaça que ocupa el copilot.

Com més passejo més l’amo s’assembla al seu gos.

2008-05-09T08:25:00.003+02:00

La primavera és aquí però el sol cou com si fos l’estiu. Màniga curta, vestidets i nens amb gorretes són la regla. Les excepcions: alguns gòtics masoquistes les vestidures dels quals absorbeixen els màxims graus possibles i un carrer on tots son jueus lluint el negre fins als cabells i barret. Sóc ben bé l’únic que passa amb roba estampada. Calleu! Allà lluny!, un nen s’apropa en bicicleta amb un mallot del barça! Respiro alleujat. Ara bé, quan em supera llegeixo Messi a l’esquena i entre les orelles veig la barretina negra...

A la riba de la Rhone nens en calçotets i calcetes xapotegen en basses. A les places es remullen a les fonts. En una d’elles la mare; duent tacons de 4 dits, una faldilleta curta de revolada lleugera i una bruseta d’ínfima espessor, obliga al seu fill a jugar a bàdminton. El nen duu l’ull dret obstruït per una enganxina amb dibuixets. El pobre no n’encerta ni una: O bé la raqueta queda llarga, o bé curta, o bé el moviment és massa lent, o bé el volant passa més enllà del seu camp de visió... Sigui com sigui la mare demana i anima suaument, una i altra vegada a repetir l’exercici.

A la mateixa plaça una mica més enllà, en cadira de rodes un noi no es pot moure en absolut. Braços, cames i coll inerts es recolzen. La seva mare sosté el menú à braç alçat com un estendard.
Entro en una església fugint de la calor i mirant de superar la commoció. A la vegada em sento lladre d’aquestes imatges d’intimitat. Crec però, que ja tinc ganes d’exercir el repte de ser pare per veure fins a quin límit podrà arribar la meva paciència. Tinc la impressió que encara, la paciència, no l’he posat a prova.

Els vitralls deixen passar els rajos de sol. A les parets de la basílica les taques de diferents colors esquitxen les parets. Però son vives! Es mouen! Bullen! Oscil•len amb lentitud i retrobo un cert repòs.

L’armistici 8 de maig 2008

En tren la nena de rínxols plora. Duu una samarreta blanca com el llom del seu gos i els rínxols daurats com les potes. No ha validat el seu bitllet i l’han multat, el gos dorm.

Cercant pis

2008-04-20T16:02:00.000+02:00

Mai ningú ha gosat dir que trobar un pis sigui cosa fàcil; els bessons Dupont encara dirien més: ni cercar-lo ho és!

Com sobreviure a una visita darrere l’altra en una ciutat desconeguda amb barris variats i no tots recomanables, essent estranger i amb agències poc cooperadores? Era la meva quarta visita, després d’haver vist un pis sense mobles amb vistes al Rhone i a parc de la Tête d’Or, després d’haver vist un cau claustrofòbic i una relíquia neo-barroca.
Puntual arribo a la agència, pràcticament no em diuen ni bon dia, ni què desitjo. Parlo del pis que he vist anunciat a Internet, dono la referència i tot seguit em demanen el carnet d’identitat. Per quin motiu els interessa saber que vinc de Lleida i de la part d’Amadeu i Inés??? Tot seguit m’allarguen un farcellet de claus i m’inviten a marxar del local. Passo mitja hora a cercar i trobar el indret. Les claus però, no menteixen: es tracta d’un molt vell immoble. Decideixo, tenint en compte tot l’esforç fins ara realitzat, arribar fins al final. El digicode funciona, ja soc al replà; les parets estan humides i fredes i la pintura es desenganxa. Pujo les escales esberlades fins al tercer pis. I em costa 10 minuts més fer giravoltar en el bon sentit les tres claus de la porta d’entrada.

El pis em sorprèn: És lluminós, dona a la placeta i a un pati interior. Hi ha una làmina finíssima de fals parquet que s’ondula en trepitjar-lo, podria servir d’estovalles... L’enllumenat no funciona pertot, bombetes foses o absents es combinen en les múltiples llums d’estils diferents. En un racó del menjador hi ha la cuina i un curt envà separa la dutxa quedant-ne un petit recinte sense sostre. Obro els mobles i hi veig motllos de pastís rovellats i estris dels encants. A l’altra banda hi ha el lavabo, em sobten dues esquerdes mal acabades de la paret que emmagatzemen revistes. Avanço cap a la cambra i no sé en quina disposició situaria el llit absent... és rarament estreta i curta. A la paret prop de la finestra, escrit en retolador, es pot llegir: “no feu mai ús de la persiana” sota pena de la pitjor tortura xinesa... em recorda un acudit...
Mentre els meus ulls gaudeixen d’aquestes visions tant enriquidores el meu ventre es revolta, les parets es contrauen, una pressió sobtada em sorprèn i em veig obligat a deixar reposar l’ordinador en el brut terra i córrer cap a la saleta-arxiu de revistes del cor. Disposo la tapa de fusta i afluixo...
El immoble sencer ha guardat silenci sepulcral fins al final i ara torna a respirar alleujat... Però per poc temps... acabo de descobrir que la cisterna està completament buida!!!!!!! M’encanta la meva frase: “Respira, respira fort, que marxarà abans!”

Divendres 18 abril 2008

En RER

2008-04-20T06:33:00.000+02:00

Sempre recordaré aquella frase d’en Hesse que deia que al món hi ha dos tipus de persones: els que s’adormen amb el soroll del frec del tren i desperten sobresaltats en arribar a la estació i els que només poden dormir mentre el tren està aturat i es desvetllen amb l’arrencada... Bé, en aquest cas viatjava amb un dels primers. Es tractava d’un home de color, d’esplèndida papada, un bon ventre, uns guants i gorra de llana grisa a conjunt i cum laude en l’art del ronc. Tot el passatge del vagó respirava al seu ritme relaxat. Tots menys una passatgera de mitjana edat que seia distreta descobrint que les seves mans ja no li responen com voldria; disposa d’un plànol de tren plegat de manera industrial que s’insereix en una butxaca de plàstic transparent. La senyora s’entossudeix en plegar un 2on plànol de la mateixa manera per introduir-lo després al embolcall plàstic. Les mans li tremolen, els dits no tenen la precisió de l’estocada adequada per fer els plecs, els llepa, però la pressió no l’exerceix amb les puntes i repeteix l’exercici una i altra vegada, canviant la posició dels plecs i comparant-los amb l’original, negant amb el cap i sorda als roncs.

Crònica d’una Gimcana nocturna

2008-04-20T06:32:00.000+02:00

Les arribades a llocs desconeguts a fosca nit m’han semblat sempre un retorn als jocs d’infants. La tendència d’avui però, és de divertir-se cada vegada menys de manera que en breu ens serà impossible retrobar el forn de pa al costat de casa sense GPS. De moment segueixo essent dels que condueix perillosament amb els itineraris impresos o els plànols sobre el volant...

Immediatament després de l’aterratge va començar la 1a etapa de la Gimcana amb la recerca de l’oficina de lloguer de cotxes. Després d’un breu passeig en minibus em donen el vehicle, com que comença a ser tard (20h) decideixo trucar a l’hotel per confirmar la meva arribada. Em comuniquen que a recepció ja no hi haurà ningú; comença la segona etapa: Em faciliten un codi d’accés a l’hotel, em diuen que al hall cerqui els telèfons, n’hi haurà un de vermell i al darrera d’una paret un de blanc, és en el blanc en el que he de parar més atenció ja que sota d’aquest, al mur, hi trobaré una porteta camuflada d’un parell de pams, darrera d’aquesta hi trobaré una caixa forta encastada el codi de la qual em reciten i dins, hi trobaré el tresor d’un sobre al meu nom amb la clau de la meravellosa cambra 103. Després d’uns quants malabarismes amb els plànols tot conduint vaig arribar a destí, vaig trobar la clau i vaig descarregar l’equipatge. Sort que vaig recordar de demanar a la senyoreta el codi d’accés al pàrking de l’hotel!

16-Març-2008

Crònica d’estiu

2007-08-20T06:30:00.000+02:00

A vegades no tinc temps de veure el rodamón caminant sobre els camals dels pantalons, tampoc cel i mar fusionats en una tempesta, no veig els pits turgents de les múltiples embarassades que gaudeixen de l’aigua i del sol amb ventres bombejats en platges i piscines. Ja no em sobta ni l’esfereïdora imatge d’abans d’ahir: en el incendi d’un pis de Rambla de Poblenou, els veïns del pis inferior observaven el fum del pis superior amb mocadors a la boca, recolzats sobre la barana del balcó fumant cigarretes. No recordo ni les llàgrimes d’una dona a la vorera abraçada per un familiar. Ja ha passat el temps d’anar a cercar l’aigua a la font. Tampoc m’he fixat en la mare que observa les seves filles de rínxols daurats en bicicleta, les observa d’esquena al mar amb una llauna de cervesa al costat i un cigarreta a l’altra mà.

Tot va començar un 19 d’Agost

2007-07-01T06:29:00.001+02:00

Tot va començar un 19 d’Agost de 1980. Llavors encara no sabies que tindries aquells cabells rossets amb rínxols, aquelles ulleretes rodones de pasta sobre unes galtes formoses, ni els minúsculs peuets de xinesa que tants cop et farien entrebancar i caure.
Ara ja has menjat 26 pastissos tarragonins de llimona, com diuen els pares: “ ja no ets una petarrufa que cabia en dues mans, t’has fet grandota” i ets tota una metgessa amb les teves orelletes foradades!

Quan xarrupaves el biberó no sabies que la vida no és fàcil, que topem amb molts accidents i dificultats: Poc imaginaves que t’obriries la barbeta, que la teva espatlla marxaria de lloc o que el teu germanot et percudiria el cap amb un martell de plàstic o que et ruixaria una nit amb insecticida... per tot això i altres coses vas decidir que n’estaves farta a estones!

Vas cercar ajut i vas trobar un confident; el llençolet, que t’ha mimat, guarit i protegit fins el dia d’avui. Un estiu, en un bus cap a Roma vas però pensar que algú podria substituir el rol d’aquest: En un paperet vas escriure’m que el noi de davant t’agradava i que hi iniciés conversa... mira com ha acabat tot plegat. De tot cor confio que hi trobis refugi com amb el teu llençolet, refugi per riure, per jugar, per barallar-te, per plorar, per guarir-te i consolar-te, per refrescar-te i escalfar-te.

Exactament un any abans que tu l’Albert va començar el seu camí al mateix hospital de la mateixa ciutat. Ell va tirar pel dret i tu vas fregar i fregar els meandres i els colzes de la medicina. Vau buscar-vos i us va costar trobar-vos. Encara avui treballeu separats. Demà però els vostres camins seran un i la convergència de destins anirà unint-se assimptòticament.

Que simplifiqueu a la mínima expressió la vostra existència. Concentreu-vos en les coses realment importants. I aprofiteu les petites sensacions; totes les olors, sabors, música i colors amb mirada atenta. Sentiu, viviu, agraïu cada dia que neixi, que el temps que compartiu aturi el temps i que gaudiu d’estimar-vos fins als vostres darrers dies.

Pere-Àngel Huguet Feixa
28-07-2007

Crònica d’una soca

2007-03-20T06:28:00.000+01:00

Al prat de casa hi ha una perera. Al bell mig, tota sola. Envoltada d’herba i de mitges llunes de carreretes. De petits, giravoltàvem pel pendent fins arribar a peus de la soca. El tronc és buit, esbudellat ensenya les entranyes. Tot i la seva aparença mortal, de les seves branques en surten milers de fulles i centenars de fruits poc dolços un cop a l’any. La perera, espectadora dels nostres jocs innocents i de tantes espigues enganxades als mitjons i als cabells, veu passar els anys despreocupadament.

La nit és fosca. Tot i la resplendor dels estels, l’escassa lluna no il•lumina els meus passos. Les meves espatlles transportades cerquen el repòs del cos. Dansaires infernals vingudes de l’est m’acaben ennuegant i perdo la música. Duen importats rossos i pèl-rojos fils de seda sobre cossos tendres que fan voleiar a ritme frenètic. Esventrat, l’equilibri em defuig en mirar enlaire la minsa claror de lluna que creua les fulles de l’arbre. I sento les seves costelles, les sento a través de la seva sina tendra que empeny dèbilment. La soca ens atreu i xucla inevitablement al seu interior. La caiguda al pou no la sent ningú, la profunditat de l’abisme és escurçada i esmorteïda per una llitera. Em desperto amb la roba posada. El sol, tossut, ha volgut tornar a sortir.

Aquesta vegada la soca ha jugat amb nosaltres. De fet, potser sempre ho ha fet sense adonar-nos-en?

Nostàlgia

2007-02-18T06:27:00.000+01:00

Sortint de casa amb un duro a la butxaca em miro la sèquia. L’aigua transparent aixeca una bafarada de frescor al seu pas. Remou les algues enganxades al fons amb suavitat i va-i-ve. Em relaxa i amaga els crits domèstics de les cases.

No em ve de gust apropar-me a la peixateria. Està plena, porto els pantalons esparracats amb un “llibre” al cul i l’espardenya foradada. La mare m’ha promès que per la festa major me’n comprarà unes de noves. L’olor de peix assecat m’omple les narius, les arengades al carrer m’ennueguen. Demano tanda i espero pacient el meu torn a la llarga cua de dones xerraires. Es fa el silenci i alguna em demana com va a cal Moreno i envermelleixo per primera vegada.

Entre frases; - Què vols nena? Què maca estàs! T’has aprimat? Això serà tot?. Aquí té el canvi. Servidora. Com va la padrina? Les sardines estan boníssimes! Quan és l’enterrament del senyor Antonio? - Vaig perdent paciència...

Avui no he hagut d’anar a l’escorxador a la recerca de sang coagulada, ni fer cua pel racionament, però he tornat a envermellir demanant un duro de peix d’arròs. La quantitat minva cada vegada però el duro sempre és el mateix.

30 anys més tard, amb la caiguda del mur, es prohibiria la presència de l’homenet amb barret, petit i rabassut als fars dels semàfors de l’Alemanya de l’est. Avui, se’l torna a autoritzar i recordar.

Pere-Àngel Huguet Feixa
18-febrer 2007

Crònica de Nadal des d’una altra Barcelona.

2006-04-20T06:26:00.000+02:00

La roba està estesa, el cordill de set metres sosté petites peces que freguen les totxanes de la vella fàbrica. Surt fum d’una de les finestres trencades. Una nena mira distretament com una altra defeca en un racó del solar, els altres nens juguen. A la vorera les mares parlen tranquil•les, somriuen. Tenen panxes rebotides, donades pels parts. La neu no ha arribat.

A menys de 50 passes, a la Diagonal el soroll comença. Comparsa, música, colors i caravanes comencen a arribar. Els tres peluts ros, blanc i negre provoquen ja llargues cues de nens. Tenen els ulls brillants i oberts, confien que ses majestats correspondran als seus bons actes anuals. No fa fred, la neu no ha arribat.

Al semàfor una àvia es torç el peu però el seu marit reté la caiguda. Caminen fosos en un, les seves cares gastades estan esfereïdes. Sort que no ha nevat.

Mentrestant Isabel ha arribat al món. Parlo amb el pare qui em recomana fervorosament d’assistir al part quan m’arribi el dia. Confessa que entrant a l’hospital és un, sortint-ne un altre. Ni a l’anada ni a la tornada els ha nevat.

Després de jugar al solar surten els quatre tapets guiats per una nena. Omplen de vent bosses de plàstic buides tot giravoltant. Vagi on vagi la nena, els petits instintivament no se’n separen més d’un metre. Ha arribat el moment de la seva visita als mags. Amb un somriure obert, amb una excitació controlada, per ells i per un dia, neva.

Bon any nou.

Pere Huguet
07-gener / 07

Crònica de platja

2006-04-19T20:59:00.000+02:00

Coneixeu els globus de mil colors plens de gas que no pararien mai de pujar? Tossuts reptant el fred i els vents fan tots els esforços fer seguir la seva trajectòria natural... a Frankfurt vaig veure un d’aquests globus. Va quedar atrapat en un túnel de metro on cada comboi que passava se l’enduia d’estació en estació amb violència.
Porto 4 mesos de cursa pel túnel. Amb uns objectius clars però no trobant la xemeneia a la primera. Per fi, poc a poc començo a reposar. Fa uns dies que vaig a la platja, de vegades, entre crits, s’escolta el soroll del mar :
“Agua, cola, servesa, fanta, fresca!”
“aghhh!!!! L’aigua està gelada!”
“hola! masage??”
“no me tires arena idiota!!”
“joselito!!!!!!! Te he dicho que no te ensuciaras de arena!!!!!!”
“ho sento per la pilotada!!”
“cómo cuesta liar un porro en la playa, oye, no has traído las cervezas?”
“Agua, cola, servesa, fanta, fresca!” (m’encanta l’entonació índia de la darrera paraula.)
“em poses crema?”
“joselito!!!!!!!!!!!!!! No te acerques al agua!”
“antes había tíos buenos en esta playa!?!”
“no encuentro el móbil! I el mecheru??”
“joselito!!!!!!!!!!!!!! Por quinta vez! Nos vamos!!!
“ayúdame a poner bien la toalla”
“riiiiiinggg!!!! Sí!! Me oyes???!!! Dónde estás???!!! Ven! Ven a la playa! Se está super, super bien sabes? Sí , sí super guay saaaaes?”
“Agua, cola, servesa, fanta, fresca!”
“masahe?”