Crònica d’estiu

A vegades no tinc temps de veure el rodamón caminant sobre els camals dels pantalons, tampoc cel i mar fusionats en una tempesta, no veig els pits turgents de les múltiples embarassades que gaudeixen de l’aigua i del sol amb ventres bombejats en platges i piscines. Ja no em sobta ni l’esfereïdora imatge d’abans d’ahir: en el incendi d’un pis de Rambla de Poblenou, els veïns del pis inferior observaven el fum del pis superior amb mocadors a la boca, recolzats sobre la barana del balcó fumant cigarretes. No recordo ni les llàgrimes d’una dona a la vorera abraçada per un familiar.  Tampoc m’he fixat en la mare que observa les seves filles de rínxols daurats en bicicleta, les observa d’esquena al mar amb una llauna de cervesa al costat i un cigarreta a l’altra mà. Ja ha passat el temps d’anar a cercar l’aigua a la font.

Tot va començar un 19 d’Agost

Tot va començar un 19 d’Agost de 1980. Llavors encara no sabies que tindries aquells cabells rossets amb rínxols, aquelles ulleretes rodones de pasta sobre unes galtes formoses, ni els minúsculs peuets de xinesa que tants cop et farien entrebancar i caure.
Ara ja has menjat 26 pastissos tarragonins de llimona, com diuen els pares: “ ja no ets una petarrufa que cabia en dues mans, t’has fet grandota” i ets tota una metgessa amb les teves orelletes foradades!

Quan xarrupaves el biberó no sabies que la vida no és fàcil, que topem amb molts accidents i dificultats: Poc imaginaves que t’obriries la barbeta, que la teva espatlla marxaria de lloc o que el teu germanot et percudiria el cap amb un martell de plàstic o que et ruixaria una nit amb insecticida... per tot això i altres coses vas decidir que n’estaves farta a estones!

Vas cercar ajut i vas trobar un confident; el llençolet, que t’ha mimat, guarit i protegit fins el dia d’avui. Un estiu, en un bus cap a Roma vas però pensar que algú podria substituir el rol d’aquest: En un paperet vas escriure’m que el noi de davant t’agradava i que hi iniciés conversa... mira com ha acabat tot plegat. De tot cor confio que hi trobis refugi com amb el teu llençolet, refugi per riure, per jugar, per barallar-te, per plorar, per guarir-te i consolar-te, per refrescar-te i escalfar-te.

Exactament un any abans que tu l’Albert va començar el seu camí al mateix hospital de la mateixa ciutat. Ell va tirar pel dret i tu vas fregar i fregar els meandres i els colzes de la medicina. Vau buscar-vos i us va costar trobar-vos. Encara avui treballeu separats. Demà però els vostres camins seran un i la convergència de destins anirà unint-se assimptòticament.

Que simplifiqueu a la mínima expressió la vostra existència. Concentreu-vos en les coses realment importants. I aprofiteu les petites sensacions; totes les olors, sabors, música i colors amb mirada atenta. Sentiu, viviu, agraïu cada dia que neixi, que el temps que compartiu aturi el temps i que gaudiu d’estimar-vos fins als vostres darrers dies.


Pere-Àngel Huguet Feixa
28-07-2007

Crònica d’una soca

Al prat de casa hi ha una perera. Al bell mig, tota sola. Envoltada d’herba i de mitges llunes de carreretes. De petits, giravoltàvem pel pendent fins arribar a peus de la soca. El tronc és buit, esbudellat ensenya les entranyes. Tot i la seva aparença mortal, de les seves branques en surten milers de fulles i centenars de fruits poc dolços un cop a l’any. La perera, espectadora dels nostres jocs innocents i de tantes espigues enganxades als mitjons i als cabells, veu passar els anys despreocupadament.

La nit és fosca. Tot i la resplendor dels estels, l’escassa lluna no il•lumina els meus passos. Les meves espatlles transportades cerquen el repòs del cos. Dansaires infernals vingudes de l’est m’acaben ennuegant i perdo la música. Duen importats rossos i pèl-rojos fils de seda sobre cossos tendres que fan voleiar a ritme frenètic. Esventrat, l’equilibri em defuig en mirar enlaire la minsa claror de lluna que creua les fulles de l’arbre. I sento les seves costelles, les sento a través de la seva sina tendra que empeny dèbilment. La soca ens atreu i xucla inevitablement al seu interior. La caiguda al pou no la sent ningú, la profunditat de l’abisme és escurçada i esmorteïda per una llitera. Em desperto amb la roba posada. El sol, tossut, ha volgut tornar a sortir.

Aquesta vegada la soca ha jugat amb nosaltres. De fet, potser sempre ho ha fet sense adonar-nos-en?

Nostàlgia

Sortint de casa amb un duro a la butxaca em miro la sèquia. L’aigua transparent aixeca una bafarada de frescor al seu pas. Remou les algues enganxades al fons amb suavitat i va-i-ve. Em relaxa i amaga els crits domèstics de les cases.

No em ve de gust apropar-me a la peixateria. Està plena, porto els pantalons esparracats amb un “llibre” al cul i l’espardenya foradada. La mare m’ha promès que per la festa major me’n comprarà unes de noves. L’olor de peix assecat m’omple les narius, les arengades al carrer m’ennueguen. Demano tanda i espero pacient el meu torn a la llarga cua de dones xerraires. Es fa el silenci i alguna em demana com va a cal Moreno i envermelleixo per primera vegada.

Entre frases; - Què vols nena? Què maca estàs! T’has aprimat? Això serà tot?. Aquí té el canvi. Servidora. Com va la padrina? Les sardines estan boníssimes! Quan és l’enterrament del senyor Antonio? - Vaig perdent paciència...

Avui no he hagut d’anar a l’escorxador a la recerca de sang coagulada, ni fer cua pel racionament, però he tornat a envermellir demanant un duro de peix d’arròs. La quantitat minva cada vegada però el duro sempre és el mateix.

30 anys més tard, amb la caiguda del mur, es prohibiria la presència de l’homenet amb barret, petit i rabassut als fars dels semàfors de l’Alemanya de l’est. Avui, se’l torna a autoritzar i recordar.



Pere-Àngel Huguet Feixa
18-febrer 2007