No em ve de gust apropar-me a la peixateria. Està plena, porto els pantalons esparracats amb un “llibre” al cul i l’espardenya foradada. La mare m’ha promès que per la festa major me’n comprarà unes de noves. L’olor de peix assecat m’omple les narius, les arengades al carrer m’ennueguen. Demano tanda i espero pacient el meu torn a la llarga cua de dones xerraires. Es fa el silenci i alguna em demana com va a cal Moreno i envermelleixo per primera vegada.
Entre frases; - Què vols nena? Què maca estàs! T’has aprimat? Això serà tot?. Aquí té el canvi. Servidora. Com va la padrina? Les sardines estan boníssimes! Quan és l’enterrament del senyor Antonio? - Vaig perdent paciència...
Avui no he hagut d’anar a l’escorxador a la recerca de sang coagulada, ni fer cua pel racionament, però he tornat a envermellir demanant un duro de peix d’arròs. La quantitat minva cada vegada però el duro sempre és el mateix.
30 anys més tard, amb la caiguda del mur, es prohibiria la presència de l’homenet amb barret, petit i rabassut als fars dels semàfors de l’Alemanya de l’est. Avui, se’l torna a autoritzar i recordar.
Pere-Àngel Huguet Feixa
18-febrer 2007
