Crònica d’una soca

Al prat de casa hi ha una perera. Al bell mig, tota sola. Envoltada d’herba i de mitges llunes de carreretes. De petits, giravoltàvem pel pendent fins arribar a peus de la soca. El tronc és buit, esbudellat ensenya les entranyes. Tot i la seva aparença mortal, de les seves branques en surten milers de fulles i centenars de fruits poc dolços un cop a l’any. La perera, espectadora dels nostres jocs innocents i de tantes espigues enganxades als mitjons i als cabells, veu passar els anys despreocupadament.

La nit és fosca. Tot i la resplendor dels estels, l’escassa lluna no il•lumina els meus passos. Les meves espatlles transportades cerquen el repòs del cos. Dansaires infernals vingudes de l’est m’acaben ennuegant i perdo la música. Duen importats rossos i pèl-rojos fils de seda sobre cossos tendres que fan voleiar a ritme frenètic. Esventrat, l’equilibri em defuig en mirar enlaire la minsa claror de lluna que creua les fulles de l’arbre. I sento les seves costelles, les sento a través de la seva sina tendra que empeny dèbilment. La soca ens atreu i xucla inevitablement al seu interior. La caiguda al pou no la sent ningú, la profunditat de l’abisme és escurçada i esmorteïda per una llitera. Em desperto amb la roba posada. El sol, tossut, ha volgut tornar a sortir.

Aquesta vegada la soca ha jugat amb nosaltres. De fet, potser sempre ho ha fet sense adonar-nos-en?