samedi 19 mars 2011
lundi 13 septembre 2010
Grenoble - Passejades
Lac Lérié
Vers Plateau d'Emparis
Lac Fourchu
Pierre percée
Cascade du PissouExcursions pel record:
-
Lac Lauvitel
-
Boucle Bec de l'aigle - Gorges de la Bourne
-
Col de la Croix
-
Lac Lérié - Lac Noir - Plateau d'Emparis - Parc National des écrins
-
Lac Fourchu depuis le Lac Poursolet
-
Boucle Lac Luitel
-
Moucherotte
-
Pravouta + Dent de Crolles (+850m dénivelé)
-
La Bastille (400m dénivélé)
-
La Pierre Persée
-
Le Belvédère et l'aiguille de Chalais
-
Le bois des Vouillants
-
Le circuit des Dioux (St Hilaire du Touvet)
-
La cascade de Pissou (Allevard)
-
Fort de St Eynard
-
Queyras
Coves:
-
Cuves de Sassenage
-
Grottes de Choranche
Excursions en raquetes:
-
Chamrousse - plateau de l'Arselle
-
Lac Achard depuis plateau de l'Arselle
-
Lac Luitel
-
Lans en Vercors
mercredi 14 janvier 2009
CEREALS
La cerimònia matinal diària començava amb un plat soper de vidre transparent. Un d’aquells amb el relleu de pètals a l’extrem, tot ratllat pel pas del temps i la fricció de fregalls, ganivets i forquilles. A mà dreta una cullera. Sempre la mateixa. Ja que si era massa gran no entrava a la boca, si era massa petita les menjades no s’acabaven mai i a més, retallada amb un cert perfil suau que no tallés els delicats llavis. Davant meu un pot groguenc d’ECO. Una mica més enllà les galetes; per la meva germana hi havia les tradicionals Maria, per mi unes galetes rectangulars més petites. Les meves es fonien en la llet de manera més lenta. L’exercici matinal consistia en omplir el plat de llet i dipositar-hi a poc a poc el màxim de galetes. La saturació de les galetes generava una pasterada tendra i dolça amb un lleu regust amarg d’ECO. Recordo les olors, la llarga estona d’espera... Aquell temps l’aprofitava per empudegar la germana i els pares o bé per convertir les estovalles a quadres vermells en un tapis de Picasso.
Tot ha canviat: sègol, blat, arròs, civada, panís, ordi... aquests i altres, barrejats amb mel, xocolata o fins i tot fruita seca: coco, plàtan, maduixes... conformen els nostres esmorzars ràpids d’avui. Cada matí abans de la primera cullerada recordo els meus escassíssims amics resistents al canvi:
-“Jo no en menjaré mai d’aquest pinso, el meu gos en menja de millor!!” – En Jordi deia. I és què posseïa un enorme mastí dels Pirineus que engolia quilos i quilos d’una barreja similar, l’animal no semblava trobar la ingesta desagradable però el meu amic no ho veia així. No sé si ha superat l'aprensió.
En Gerard però defensava altres arguments: per ell situar un objecte comestible esfèric dins la seva boca és una acció impossible. Així doncs, molts dels cereals citats queden fora de joc.
I aquells que encara preparen el pa torrat. Els envejo. El meu pare ens en donava els caps de setmana, amb aquella barreja de mantega i melmelada... la mare també ens preparava a vegades torrades de pa amb tomàquet i embotits. Quines olors. Era magnífic sortir del llit seguint la flaire de torrada fins a la cuina. Hipnòtic, amorós.
Comparteixo l’animadversió, sobretot també quan recordo que a Irlanda, de vegades em donaven una pastilla compacta. Era de la mida d’un telèfon mòbil dels d’abans, que s’anava desfent convertint-se en un pols gruixut, farinós que em costava tragar. També maleeixo els refotuts objectes de regal, figuretes, fitxes, jocs que cauen al bol des de la caixa de cereals tot esquitxant la camisa, també renego veient el gran volum de les caixes de cartró que contaminen i envaeixen mitja cuina, odio la caixa de cereals resseca per haver oblidat de pinçar la bossa! Per tot això i més proposo sortir al carrer: “grève! “ MORT AL CEREAL TRANSGÈNIC!!!!!!!!!!!!!! A les armes! On és José Bové?!! (ehem, ehem... perdoneu la pujada de to, ja està, ja ha passat...).
Ens veiem demà al matí amb el nas dins el bol!
Tot ha canviat: sègol, blat, arròs, civada, panís, ordi... aquests i altres, barrejats amb mel, xocolata o fins i tot fruita seca: coco, plàtan, maduixes... conformen els nostres esmorzars ràpids d’avui. Cada matí abans de la primera cullerada recordo els meus escassíssims amics resistents al canvi:
-“Jo no en menjaré mai d’aquest pinso, el meu gos en menja de millor!!” – En Jordi deia. I és què posseïa un enorme mastí dels Pirineus que engolia quilos i quilos d’una barreja similar, l’animal no semblava trobar la ingesta desagradable però el meu amic no ho veia així. No sé si ha superat l'aprensió.
En Gerard però defensava altres arguments: per ell situar un objecte comestible esfèric dins la seva boca és una acció impossible. Així doncs, molts dels cereals citats queden fora de joc.
I aquells que encara preparen el pa torrat. Els envejo. El meu pare ens en donava els caps de setmana, amb aquella barreja de mantega i melmelada... la mare també ens preparava a vegades torrades de pa amb tomàquet i embotits. Quines olors. Era magnífic sortir del llit seguint la flaire de torrada fins a la cuina. Hipnòtic, amorós.
Comparteixo l’animadversió, sobretot també quan recordo que a Irlanda, de vegades em donaven una pastilla compacta. Era de la mida d’un telèfon mòbil dels d’abans, que s’anava desfent convertint-se en un pols gruixut, farinós que em costava tragar. També maleeixo els refotuts objectes de regal, figuretes, fitxes, jocs que cauen al bol des de la caixa de cereals tot esquitxant la camisa, també renego veient el gran volum de les caixes de cartró que contaminen i envaeixen mitja cuina, odio la caixa de cereals resseca per haver oblidat de pinçar la bossa! Per tot això i més proposo sortir al carrer: “grève! “ MORT AL CEREAL TRANSGÈNIC!!!!!!!!!!!!!! A les armes! On és José Bové?!! (ehem, ehem... perdoneu la pujada de to, ja està, ja ha passat...).
Ens veiem demà al matí amb el nas dins el bol!
dimanche 14 décembre 2008
No és fàcil demanar una cervesa a la barra d’un bar.
Una nit dissabte a finals de tardor. Alguns núvols immòbils, poca llum que els travessa. Les sabates ressonen contra els llambordins del barri de St Jean.
Trobar un bar amb força gent costa una bona passejada, obrir llavors la porta és complicat, trobar un seient és impossible i trobar-lo per veure els quatre angles del televisor necessita un miracle o estratègia. Mentre em trec els guants, bufanda, abric i jersei reflexiono i opto pel segon; els miracles més val malgastar-los en coses més importants. Decideixo apropar-me a un got mig buit; l’individu assegut en un tamboret a la barra està ben situat davant la pantalla. Creuo els dits perquè ja no tingui més set. Xerrem en anglès. No sap si el partit és de la copa d’Europa o de la lliga espanyola, bon senyal. En poca estona diu a la cambrera també anglesa que es retira! Li demano si puc ocupar la seva plaça i me la cedeix.
El partit ha començat. No recordo què és una pinta o une demie. Demano cervesa de marca i així evito el contratemps. La cambrera anglesa no m’entén. Repeteixo, obeeix i em torna malament el canvi i ho ignoro voluntàriament. El bar es va omplint, la porta s’obra i es tanca, entra corrent d’aire. La gent passa darrera meu i colpeja la pota del tamboret. A la segona part, l’esquena comença a fer-me mal i no sé on posar les cames. Mantenir l’estabilitat damunt l’alta cadira sostenint alhora la bossa i roba d’abric esgota. Estic situat al tros de barra de fusta que bascula permetent l’entrada i sortida als cambrers al seu passadís angoixant. Els anar i venir m’ajuden a estirar les cames. Com es fa per anar al servei sense perdre el preuat seient ni la cervesa? Més tard aprenc com es fa per anar a fer una cigarreta a la rasca quan el company del costat em demana si us plau de guardar-li tot. La gent em mira i jo no sé on mirar. Jo també els miro, em fixo en ells, en si toquen el got permanentment, en si recolzen els dos braços, en si cerquen carn tendra, en les llengües que parlen... Una cinquena part del lionesos està interessada pel match, parlen del proper Lyon-Marseille. Què difícil és demanar una cervesa tot sol en una barra de bar encara que el Barça guanyi 2-0 al major rival. Què agradable és quan sóc amb ella.
Pere-Angel Huguet Feixa
14-12-2008
Trobar un bar amb força gent costa una bona passejada, obrir llavors la porta és complicat, trobar un seient és impossible i trobar-lo per veure els quatre angles del televisor necessita un miracle o estratègia. Mentre em trec els guants, bufanda, abric i jersei reflexiono i opto pel segon; els miracles més val malgastar-los en coses més importants. Decideixo apropar-me a un got mig buit; l’individu assegut en un tamboret a la barra està ben situat davant la pantalla. Creuo els dits perquè ja no tingui més set. Xerrem en anglès. No sap si el partit és de la copa d’Europa o de la lliga espanyola, bon senyal. En poca estona diu a la cambrera també anglesa que es retira! Li demano si puc ocupar la seva plaça i me la cedeix.
El partit ha començat. No recordo què és una pinta o une demie. Demano cervesa de marca i així evito el contratemps. La cambrera anglesa no m’entén. Repeteixo, obeeix i em torna malament el canvi i ho ignoro voluntàriament. El bar es va omplint, la porta s’obra i es tanca, entra corrent d’aire. La gent passa darrera meu i colpeja la pota del tamboret. A la segona part, l’esquena comença a fer-me mal i no sé on posar les cames. Mantenir l’estabilitat damunt l’alta cadira sostenint alhora la bossa i roba d’abric esgota. Estic situat al tros de barra de fusta que bascula permetent l’entrada i sortida als cambrers al seu passadís angoixant. Els anar i venir m’ajuden a estirar les cames. Com es fa per anar al servei sense perdre el preuat seient ni la cervesa? Més tard aprenc com es fa per anar a fer una cigarreta a la rasca quan el company del costat em demana si us plau de guardar-li tot. La gent em mira i jo no sé on mirar. Jo també els miro, em fixo en ells, en si toquen el got permanentment, en si recolzen els dos braços, en si cerquen carn tendra, en les llengües que parlen... Una cinquena part del lionesos està interessada pel match, parlen del proper Lyon-Marseille. Què difícil és demanar una cervesa tot sol en una barra de bar encara que el Barça guanyi 2-0 al major rival. Què agradable és quan sóc amb ella.
Pere-Angel Huguet Feixa
14-12-2008
mercredi 10 décembre 2008
Primera nevada a Lyon
Després de la fête de la lumière, Lyon ens proposa un paisatge blanquinôs:
Fotos des del despatx:
Fotos des del despatx:
mercredi 3 septembre 2008
Un dia normal.
4h40 Em desvetllo amb gana. 20 min abans de l’hora fixada al maleït despertador mòbil; ja no queden bols. El rentaplats està ple. Agafo un plat fondo i menjo la sopa de cereals i un iogurt. 4h50 No hi ha res més a la nevera. Ahir no vaig desfer la maleta del cap de setmana, 3 camises i corbates han de fer fora el banyador i samarretes casual wear. Com pot ser tant difícil plegar les camises?, han quedat de tal manera que difícilment es nota el planxat al que les vaig sotmetre.
5h05 Abans d’entrar a la dutxa faig la trentena de flexions obeint a la meva entrenadora: cada dia miro de fer-les més a poc a poc. 5h20 No m’afaito. Mentre el maleït desodorant assassí d’aixelles de camisa s’eixuga em rento les dents. 5h30 Endreço roba bruta, estiro el llençol i em vesteixo. 5h50 El mòbil torna a sonar, és el last call per sortir de casa. Al rebedor faig inventari: mòbils, pc, bitllets de tren, claus, xecs, cartera..... cartera? Cartera?! CARTERA!!!! 5h55 No la trobo, la cerco a la tauleta de nit, a la cuina i al menjador. Desfaig la maleta i la motxilla sense èxit. On pot ser? La panxa comença a regirar-se. Com puc sobreviure 3 dies sense targes ni calerons ni DNI? Cert tinc els xecs i el passaport... però no mola! Pagar a crèdit em va molt millor ara mateix! La dec haver oblidat al despatx... o al cotxe! Decideixo fer una cursa desesperada fins al pàrquing. I la trobo sobre “la place du mort”.*
6h00 Pujo, la panxa regirada m’obliga a passar pel servei, torno a endreçar-ho tot i corro cap al tramvia. 6h10 La màquina no m’accepta una de les monedes de 50cèntims i no goso pujar sense bitllet. Mentre rasco la moneda encara arriba el tram i no goso pujar-hi per por a la multa. Per fi l’accepta i espero avorrit el següent tramvia. 6h15 Encara vaig bé de temps tinc 15min abans la sortida del puntual tren. Miro la reserva i m’adono que m’he equivocat d’hora! El tren surt 30min més tard del que imaginava!!! El primer que penso és que hauria pogut dormir més. 6h25 Un cop arribat a la estaci¬ó m’adono que he oblidat de validar el tiquet de tram que tant m’ha costat comprar i em dirigeixo a la sala d’espera del viatjants freqüents, la màquina expenedora em dona un got amb gust de xocolata i respiro al sofà. 6h30 Poso de nou el despertador per no perdre el tren i em dedico a treballar una estona. 6h45 Arribada l’hora, l’andana plena de gent em fa mala espina. On és el TGV? Anuncien retard per megafonia, a cada missatge la massa tanca la comunicació amb un sospir. Acaben anul•lant-lo i ens fan pujar al següent 30min més tard. Sort que m’he endut un llibre de contes. 7h20 El tren és còmode i hi ha silenci. Només el revisor en passar desperta la gent mig adormida. Li dono el bitllet i em comunica gentilment que el bitllet que disposo no és d’avui que és tracta d’un tren de fa tres dies!!!!!!! Com pot ser? Fa tres dies també estava de viatge i dins un altre tren i en una altra direcció, concloc que efectivament vaig equivocar-me en fer la reserva. 7h40 El revisor s’apiada de mi i em valida però el bitllet. 8h15 Truco a l’agència per mirar de trobar un bitllet de tornada. Em diuen que he de registrar tota demanda a través del PC. Acabo comprant un bitllet pel meu compte a la SNCF i per telèfon. Un bitllet, que acabada la llarga jornada laboral, em farà arribar a casa a les 23h00 en un tren que s’ha vist retardat 50min pel suïcidi d’un home que tal dia com ahir va escriure una crònica com aquesta.
place du mort: així anomenen els francesos a la plaça que ocupa el copilot.
5h05 Abans d’entrar a la dutxa faig la trentena de flexions obeint a la meva entrenadora: cada dia miro de fer-les més a poc a poc. 5h20 No m’afaito. Mentre el maleït desodorant assassí d’aixelles de camisa s’eixuga em rento les dents. 5h30 Endreço roba bruta, estiro el llençol i em vesteixo. 5h50 El mòbil torna a sonar, és el last call per sortir de casa. Al rebedor faig inventari: mòbils, pc, bitllets de tren, claus, xecs, cartera..... cartera? Cartera?! CARTERA!!!! 5h55 No la trobo, la cerco a la tauleta de nit, a la cuina i al menjador. Desfaig la maleta i la motxilla sense èxit. On pot ser? La panxa comença a regirar-se. Com puc sobreviure 3 dies sense targes ni calerons ni DNI? Cert tinc els xecs i el passaport... però no mola! Pagar a crèdit em va molt millor ara mateix! La dec haver oblidat al despatx... o al cotxe! Decideixo fer una cursa desesperada fins al pàrquing. I la trobo sobre “la place du mort”.*
6h00 Pujo, la panxa regirada m’obliga a passar pel servei, torno a endreçar-ho tot i corro cap al tramvia. 6h10 La màquina no m’accepta una de les monedes de 50cèntims i no goso pujar sense bitllet. Mentre rasco la moneda encara arriba el tram i no goso pujar-hi per por a la multa. Per fi l’accepta i espero avorrit el següent tramvia. 6h15 Encara vaig bé de temps tinc 15min abans la sortida del puntual tren. Miro la reserva i m’adono que m’he equivocat d’hora! El tren surt 30min més tard del que imaginava!!! El primer que penso és que hauria pogut dormir més. 6h25 Un cop arribat a la estaci¬ó m’adono que he oblidat de validar el tiquet de tram que tant m’ha costat comprar i em dirigeixo a la sala d’espera del viatjants freqüents, la màquina expenedora em dona un got amb gust de xocolata i respiro al sofà. 6h30 Poso de nou el despertador per no perdre el tren i em dedico a treballar una estona. 6h45 Arribada l’hora, l’andana plena de gent em fa mala espina. On és el TGV? Anuncien retard per megafonia, a cada missatge la massa tanca la comunicació amb un sospir. Acaben anul•lant-lo i ens fan pujar al següent 30min més tard. Sort que m’he endut un llibre de contes. 7h20 El tren és còmode i hi ha silenci. Només el revisor en passar desperta la gent mig adormida. Li dono el bitllet i em comunica gentilment que el bitllet que disposo no és d’avui que és tracta d’un tren de fa tres dies!!!!!!! Com pot ser? Fa tres dies també estava de viatge i dins un altre tren i en una altra direcció, concloc que efectivament vaig equivocar-me en fer la reserva. 7h40 El revisor s’apiada de mi i em valida però el bitllet. 8h15 Truco a l’agència per mirar de trobar un bitllet de tornada. Em diuen que he de registrar tota demanda a través del PC. Acabo comprant un bitllet pel meu compte a la SNCF i per telèfon. Un bitllet, que acabada la llarga jornada laboral, em farà arribar a casa a les 23h00 en un tren que s’ha vist retardat 50min pel suïcidi d’un home que tal dia com ahir va escriure una crònica com aquesta.
place du mort: així anomenen els francesos a la plaça que ocupa el copilot.
vendredi 9 mai 2008
Com més passejo més l’amo s’assembla al seu gos.
La primavera és aquí però el sol cou com si fos l’estiu. Màniga curta, vestidets i nens amb gorretes són la regla. Les excepcions: alguns gòtics masoquistes les vestidures dels quals absorbeixen els màxims graus possibles i un carrer on tots son jueus lluint el negre fins als cabells i barret. Sóc ben bé l’únic que passa amb roba estampada. Calleu! Allà lluny!, un nen s’apropa en bicicleta amb un mallot del barça! Respiro alleujat. Ara bé, quan em supera llegeixo Messi a l’esquena i entre les orelles veig la barretina negra...
A la riba de la Rhone nens en calçotets i calcetes xapotegen en basses. A les places es remullen a les fonts. En una d’elles la mare; duent tacons de 4 dits, una faldilleta curta de revolada lleugera i una bruseta d’ínfima espessor, obliga al seu fill a jugar a bàdminton. El nen duu l’ull dret obstruït per una enganxina amb dibuixets. El pobre no n’encerta ni una: O bé la raqueta queda llarga, o bé curta, o bé el moviment és massa lent, o bé el volant passa més enllà del seu camp de visió... Sigui com sigui la mare demana i anima suaument, una i altra vegada a repetir l’exercici.
A la mateixa plaça una mica més enllà, en cadira de rodes un noi no es pot moure en absolut. Braços, cames i coll inerts es recolzen. La seva mare sosté el menú à braç alçat com un estendard.
Entro en una església fugint de la calor i mirant de superar la commoció. A la vegada em sento lladre d’aquestes imatges d’intimitat. Crec però, que ja tinc ganes d’exercir el repte de ser pare per veure fins a quin límit podrà arribar la meva paciència. Tinc la impressió que encara, la paciència, no l’he posat a prova.
Els vitralls deixen passar els rajos de sol. A les parets de la basílica les taques de diferents colors esquitxen les parets. Però son vives! Es mouen! Bullen! Oscil•len amb lentitud i retrobo un cert repòs.
L’armistici 8 de maig 2008
En tren la nena de rínxols plora. Duu una samarreta blanca com el llom del seu gos i els rínxols daurats com les potes. No ha validat el seu bitllet i l’han multat, el gos dorm.
A la riba de la Rhone nens en calçotets i calcetes xapotegen en basses. A les places es remullen a les fonts. En una d’elles la mare; duent tacons de 4 dits, una faldilleta curta de revolada lleugera i una bruseta d’ínfima espessor, obliga al seu fill a jugar a bàdminton. El nen duu l’ull dret obstruït per una enganxina amb dibuixets. El pobre no n’encerta ni una: O bé la raqueta queda llarga, o bé curta, o bé el moviment és massa lent, o bé el volant passa més enllà del seu camp de visió... Sigui com sigui la mare demana i anima suaument, una i altra vegada a repetir l’exercici.
A la mateixa plaça una mica més enllà, en cadira de rodes un noi no es pot moure en absolut. Braços, cames i coll inerts es recolzen. La seva mare sosté el menú à braç alçat com un estendard.
Entro en una església fugint de la calor i mirant de superar la commoció. A la vegada em sento lladre d’aquestes imatges d’intimitat. Crec però, que ja tinc ganes d’exercir el repte de ser pare per veure fins a quin límit podrà arribar la meva paciència. Tinc la impressió que encara, la paciència, no l’he posat a prova.
Els vitralls deixen passar els rajos de sol. A les parets de la basílica les taques de diferents colors esquitxen les parets. Però son vives! Es mouen! Bullen! Oscil•len amb lentitud i retrobo un cert repòs.
L’armistici 8 de maig 2008
En tren la nena de rínxols plora. Duu una samarreta blanca com el llom del seu gos i els rínxols daurats com les potes. No ha validat el seu bitllet i l’han multat, el gos dorm.
Inscription à :
Articles (Atom)
