Una nit dissabte a finals de tardor. Alguns núvols immòbils, poca llum que els travessa. Les sabates ressonen contra els llambordins del barri de St Jean.
Trobar un bar amb força gent costa una bona passejada, obrir llavors la porta és complicat, trobar un seient és impossible i trobar-lo per veure els quatre angles del televisor necessita un miracle o estratègia. Mentre em trec els guants, bufanda, abric i jersei reflexiono i opto pel segon; els miracles més val malgastar-los en coses més importants. Decideixo apropar-me a un got mig buit; l’individu assegut en un tamboret a la barra està ben situat davant la pantalla. Creuo els dits perquè ja no tingui més set. Xerrem en anglès. No sap si el partit és de la copa d’Europa o de la lliga espanyola, bon senyal. En poca estona diu a la cambrera també anglesa que es retira! Li demano si puc ocupar la seva plaça i me la cedeix.
El partit ha començat. No recordo què és una pinta o une demie. Demano cervesa de marca i així evito el contratemps. La cambrera anglesa no m’entén. Repeteixo, obeeix i em torna malament el canvi i ho ignoro voluntàriament. El bar es va omplint, la porta s’obra i es tanca, entra corrent d’aire. La gent passa darrera meu i colpeja la pota del tamboret. A la segona part, l’esquena comença a fer-me mal i no sé on posar les cames. Mantenir l’estabilitat damunt l’alta cadira sostenint alhora la bossa i roba d’abric esgota. Estic situat al tros de barra de fusta que bascula permetent l’entrada i sortida als cambrers al seu passadís angoixant. Els anar i venir m’ajuden a estirar les cames. Com es fa per anar al servei sense perdre el preuat seient ni la cervesa? Més tard aprenc com es fa per anar a fer una cigarreta a la rasca quan el company del costat em demana si us plau de guardar-li tot. La gent em mira i jo no sé on mirar. Jo també els miro, em fixo en ells, en si toquen el got permanentment, en si recolzen els dos braços, en si cerquen carn tendra, en les llengües que parlen... Una cinquena part del lionesos està interessada pel match, parlen del proper Lyon-Marseille. Què difícil és demanar una cervesa tot sol en una barra de bar encara que el Barça guanyi 2-0 al major rival. Què agradable és quan sóc amb ella.
Pere-Angel Huguet Feixa
14-12-2008
dimanche 14 décembre 2008
mercredi 10 décembre 2008
Primera nevada a Lyon
Després de la fête de la lumière, Lyon ens proposa un paisatge blanquinôs:
Fotos des del despatx:
Fotos des del despatx:
mercredi 3 septembre 2008
Un dia normal.
4h40 Em desvetllo amb gana. 20 min abans de l’hora fixada al maleït despertador mòbil; ja no queden bols. El rentaplats està ple. Agafo un plat fondo i menjo la sopa de cereals i un iogurt. 4h50 No hi ha res més a la nevera. Ahir no vaig desfer la maleta del cap de setmana, 3 camises i corbates han de fer fora el banyador i samarretes casual wear. Com pot ser tant difícil plegar les camises?, han quedat de tal manera que difícilment es nota el planxat al que les vaig sotmetre.
5h05 Abans d’entrar a la dutxa faig la trentena de flexions obeint a la meva entrenadora: cada dia miro de fer-les més a poc a poc. 5h20 No m’afaito. Mentre el maleït desodorant assassí d’aixelles de camisa s’eixuga em rento les dents. 5h30 Endreço roba bruta, estiro el llençol i em vesteixo. 5h50 El mòbil torna a sonar, és el last call per sortir de casa. Al rebedor faig inventari: mòbils, pc, bitllets de tren, claus, xecs, cartera..... cartera? Cartera?! CARTERA!!!! 5h55 No la trobo, la cerco a la tauleta de nit, a la cuina i al menjador. Desfaig la maleta i la motxilla sense èxit. On pot ser? La panxa comença a regirar-se. Com puc sobreviure 3 dies sense targes ni calerons ni DNI? Cert tinc els xecs i el passaport... però no mola! Pagar a crèdit em va molt millor ara mateix! La dec haver oblidat al despatx... o al cotxe! Decideixo fer una cursa desesperada fins al pàrquing. I la trobo sobre “la place du mort”.*
6h00 Pujo, la panxa regirada m’obliga a passar pel servei, torno a endreçar-ho tot i corro cap al tramvia. 6h10 La màquina no m’accepta una de les monedes de 50cèntims i no goso pujar sense bitllet. Mentre rasco la moneda encara arriba el tram i no goso pujar-hi per por a la multa. Per fi l’accepta i espero avorrit el següent tramvia. 6h15 Encara vaig bé de temps tinc 15min abans la sortida del puntual tren. Miro la reserva i m’adono que m’he equivocat d’hora! El tren surt 30min més tard del que imaginava!!! El primer que penso és que hauria pogut dormir més. 6h25 Un cop arribat a la estaci¬ó m’adono que he oblidat de validar el tiquet de tram que tant m’ha costat comprar i em dirigeixo a la sala d’espera del viatjants freqüents, la màquina expenedora em dona un got amb gust de xocolata i respiro al sofà. 6h30 Poso de nou el despertador per no perdre el tren i em dedico a treballar una estona. 6h45 Arribada l’hora, l’andana plena de gent em fa mala espina. On és el TGV? Anuncien retard per megafonia, a cada missatge la massa tanca la comunicació amb un sospir. Acaben anul•lant-lo i ens fan pujar al següent 30min més tard. Sort que m’he endut un llibre de contes. 7h20 El tren és còmode i hi ha silenci. Només el revisor en passar desperta la gent mig adormida. Li dono el bitllet i em comunica gentilment que el bitllet que disposo no és d’avui que és tracta d’un tren de fa tres dies!!!!!!! Com pot ser? Fa tres dies també estava de viatge i dins un altre tren i en una altra direcció, concloc que efectivament vaig equivocar-me en fer la reserva. 7h40 El revisor s’apiada de mi i em valida però el bitllet. 8h15 Truco a l’agència per mirar de trobar un bitllet de tornada. Em diuen que he de registrar tota demanda a través del PC. Acabo comprant un bitllet pel meu compte a la SNCF i per telèfon. Un bitllet, que acabada la llarga jornada laboral, em farà arribar a casa a les 23h00 en un tren que s’ha vist retardat 50min pel suïcidi d’un home que tal dia com ahir va escriure una crònica com aquesta.
place du mort: així anomenen els francesos a la plaça que ocupa el copilot.
5h05 Abans d’entrar a la dutxa faig la trentena de flexions obeint a la meva entrenadora: cada dia miro de fer-les més a poc a poc. 5h20 No m’afaito. Mentre el maleït desodorant assassí d’aixelles de camisa s’eixuga em rento les dents. 5h30 Endreço roba bruta, estiro el llençol i em vesteixo. 5h50 El mòbil torna a sonar, és el last call per sortir de casa. Al rebedor faig inventari: mòbils, pc, bitllets de tren, claus, xecs, cartera..... cartera? Cartera?! CARTERA!!!! 5h55 No la trobo, la cerco a la tauleta de nit, a la cuina i al menjador. Desfaig la maleta i la motxilla sense èxit. On pot ser? La panxa comença a regirar-se. Com puc sobreviure 3 dies sense targes ni calerons ni DNI? Cert tinc els xecs i el passaport... però no mola! Pagar a crèdit em va molt millor ara mateix! La dec haver oblidat al despatx... o al cotxe! Decideixo fer una cursa desesperada fins al pàrquing. I la trobo sobre “la place du mort”.*
6h00 Pujo, la panxa regirada m’obliga a passar pel servei, torno a endreçar-ho tot i corro cap al tramvia. 6h10 La màquina no m’accepta una de les monedes de 50cèntims i no goso pujar sense bitllet. Mentre rasco la moneda encara arriba el tram i no goso pujar-hi per por a la multa. Per fi l’accepta i espero avorrit el següent tramvia. 6h15 Encara vaig bé de temps tinc 15min abans la sortida del puntual tren. Miro la reserva i m’adono que m’he equivocat d’hora! El tren surt 30min més tard del que imaginava!!! El primer que penso és que hauria pogut dormir més. 6h25 Un cop arribat a la estaci¬ó m’adono que he oblidat de validar el tiquet de tram que tant m’ha costat comprar i em dirigeixo a la sala d’espera del viatjants freqüents, la màquina expenedora em dona un got amb gust de xocolata i respiro al sofà. 6h30 Poso de nou el despertador per no perdre el tren i em dedico a treballar una estona. 6h45 Arribada l’hora, l’andana plena de gent em fa mala espina. On és el TGV? Anuncien retard per megafonia, a cada missatge la massa tanca la comunicació amb un sospir. Acaben anul•lant-lo i ens fan pujar al següent 30min més tard. Sort que m’he endut un llibre de contes. 7h20 El tren és còmode i hi ha silenci. Només el revisor en passar desperta la gent mig adormida. Li dono el bitllet i em comunica gentilment que el bitllet que disposo no és d’avui que és tracta d’un tren de fa tres dies!!!!!!! Com pot ser? Fa tres dies també estava de viatge i dins un altre tren i en una altra direcció, concloc que efectivament vaig equivocar-me en fer la reserva. 7h40 El revisor s’apiada de mi i em valida però el bitllet. 8h15 Truco a l’agència per mirar de trobar un bitllet de tornada. Em diuen que he de registrar tota demanda a través del PC. Acabo comprant un bitllet pel meu compte a la SNCF i per telèfon. Un bitllet, que acabada la llarga jornada laboral, em farà arribar a casa a les 23h00 en un tren que s’ha vist retardat 50min pel suïcidi d’un home que tal dia com ahir va escriure una crònica com aquesta.
place du mort: així anomenen els francesos a la plaça que ocupa el copilot.
vendredi 9 mai 2008
Com més passejo més l’amo s’assembla al seu gos.
La primavera és aquí però el sol cou com si fos l’estiu. Màniga curta, vestidets i nens amb gorretes són la regla. Les excepcions: alguns gòtics masoquistes les vestidures dels quals absorbeixen els màxims graus possibles i un carrer on tots son jueus lluint el negre fins als cabells i barret. Sóc ben bé l’únic que passa amb roba estampada. Calleu! Allà lluny!, un nen s’apropa en bicicleta amb un mallot del barça! Respiro alleujat. Ara bé, quan em supera llegeixo Messi a l’esquena i entre les orelles veig la barretina negra...
A la riba de la Rhone nens en calçotets i calcetes xapotegen en basses. A les places es remullen a les fonts. En una d’elles la mare; duent tacons de 4 dits, una faldilleta curta de revolada lleugera i una bruseta d’ínfima espessor, obliga al seu fill a jugar a bàdminton. El nen duu l’ull dret obstruït per una enganxina amb dibuixets. El pobre no n’encerta ni una: O bé la raqueta queda llarga, o bé curta, o bé el moviment és massa lent, o bé el volant passa més enllà del seu camp de visió... Sigui com sigui la mare demana i anima suaument, una i altra vegada a repetir l’exercici.
A la mateixa plaça una mica més enllà, en cadira de rodes un noi no es pot moure en absolut. Braços, cames i coll inerts es recolzen. La seva mare sosté el menú à braç alçat com un estendard.
Entro en una església fugint de la calor i mirant de superar la commoció. A la vegada em sento lladre d’aquestes imatges d’intimitat. Crec però, que ja tinc ganes d’exercir el repte de ser pare per veure fins a quin límit podrà arribar la meva paciència. Tinc la impressió que encara, la paciència, no l’he posat a prova.
Els vitralls deixen passar els rajos de sol. A les parets de la basílica les taques de diferents colors esquitxen les parets. Però son vives! Es mouen! Bullen! Oscil•len amb lentitud i retrobo un cert repòs.
L’armistici 8 de maig 2008
En tren la nena de rínxols plora. Duu una samarreta blanca com el llom del seu gos i els rínxols daurats com les potes. No ha validat el seu bitllet i l’han multat, el gos dorm.
A la riba de la Rhone nens en calçotets i calcetes xapotegen en basses. A les places es remullen a les fonts. En una d’elles la mare; duent tacons de 4 dits, una faldilleta curta de revolada lleugera i una bruseta d’ínfima espessor, obliga al seu fill a jugar a bàdminton. El nen duu l’ull dret obstruït per una enganxina amb dibuixets. El pobre no n’encerta ni una: O bé la raqueta queda llarga, o bé curta, o bé el moviment és massa lent, o bé el volant passa més enllà del seu camp de visió... Sigui com sigui la mare demana i anima suaument, una i altra vegada a repetir l’exercici.
A la mateixa plaça una mica més enllà, en cadira de rodes un noi no es pot moure en absolut. Braços, cames i coll inerts es recolzen. La seva mare sosté el menú à braç alçat com un estendard.
Entro en una església fugint de la calor i mirant de superar la commoció. A la vegada em sento lladre d’aquestes imatges d’intimitat. Crec però, que ja tinc ganes d’exercir el repte de ser pare per veure fins a quin límit podrà arribar la meva paciència. Tinc la impressió que encara, la paciència, no l’he posat a prova.
Els vitralls deixen passar els rajos de sol. A les parets de la basílica les taques de diferents colors esquitxen les parets. Però son vives! Es mouen! Bullen! Oscil•len amb lentitud i retrobo un cert repòs.
L’armistici 8 de maig 2008
En tren la nena de rínxols plora. Duu una samarreta blanca com el llom del seu gos i els rínxols daurats com les potes. No ha validat el seu bitllet i l’han multat, el gos dorm.
dimanche 20 avril 2008
Cercant pis
Mai ningú ha gosat dir que trobar un pis sigui cosa fàcil; els bessons Dupont encara dirien més: ni cercar-lo ho és!
Com sobreviure a una visita darrere l’altra en una ciutat desconeguda amb barris variats i no tots recomanables, essent estranger i amb agències poc cooperadores? Era la meva quarta visita, després d’haver vist un pis sense mobles amb vistes al Rhone i a parc de la Tête d’Or, després d’haver vist un cau claustrofòbic i una relíquia neo-barroca.
Puntual arribo a la agència, pràcticament no em diuen ni bon dia, ni què desitjo. Parlo del pis que he vist anunciat a Internet, dono la referència i tot seguit em demanen el carnet d’identitat. Per quin motiu els interessa saber que vinc de Lleida i de la part d’Amadeu i Inés??? Tot seguit m’allarguen un farcellet de claus i m’inviten a marxar del local. Passo mitja hora a cercar i trobar el indret. Les claus però, no menteixen: es tracta d’un molt vell immoble. Decideixo, tenint en compte tot l’esforç fins ara realitzat, arribar fins al final. El digicode funciona, ja soc al replà; les parets estan humides i fredes i la pintura es desenganxa. Pujo les escales esberlades fins al tercer pis. I em costa 10 minuts més fer giravoltar en el bon sentit les tres claus de la porta d’entrada.
El pis em sorprèn: És lluminós, dona a la placeta i a un pati interior. Hi ha una làmina finíssima de fals parquet que s’ondula en trepitjar-lo, podria servir d’estovalles... L’enllumenat no funciona pertot, bombetes foses o absents es combinen en les múltiples llums d’estils diferents. En un racó del menjador hi ha la cuina i un curt envà separa la dutxa quedant-ne un petit recinte sense sostre. Obro els mobles i hi veig motllos de pastís rovellats i estris dels encants. A l’altra banda hi ha el lavabo, em sobten dues esquerdes mal acabades de la paret que emmagatzemen revistes. Avanço cap a la cambra i no sé en quina disposició situaria el llit absent... és rarament estreta i curta. A la paret prop de la finestra, escrit en retolador, es pot llegir: “no feu mai ús de la persiana” sota pena de la pitjor tortura xinesa... em recorda un acudit...
Mentre els meus ulls gaudeixen d’aquestes visions tant enriquidores el meu ventre es revolta, les parets es contrauen, una pressió sobtada em sorprèn i em veig obligat a deixar reposar l’ordinador en el brut terra i córrer cap a la saleta-arxiu de revistes del cor. Disposo la tapa de fusta i afluixo...
El immoble sencer ha guardat silenci sepulcral fins al final i ara torna a respirar alleujat... Però per poc temps... acabo de descobrir que la cisterna està completament buida!!!!!!! M’encanta la meva frase: “Respira, respira fort, que marxarà abans!”
Divendres 18 abril 2008
Com sobreviure a una visita darrere l’altra en una ciutat desconeguda amb barris variats i no tots recomanables, essent estranger i amb agències poc cooperadores? Era la meva quarta visita, després d’haver vist un pis sense mobles amb vistes al Rhone i a parc de la Tête d’Or, després d’haver vist un cau claustrofòbic i una relíquia neo-barroca.
Puntual arribo a la agència, pràcticament no em diuen ni bon dia, ni què desitjo. Parlo del pis que he vist anunciat a Internet, dono la referència i tot seguit em demanen el carnet d’identitat. Per quin motiu els interessa saber que vinc de Lleida i de la part d’Amadeu i Inés??? Tot seguit m’allarguen un farcellet de claus i m’inviten a marxar del local. Passo mitja hora a cercar i trobar el indret. Les claus però, no menteixen: es tracta d’un molt vell immoble. Decideixo, tenint en compte tot l’esforç fins ara realitzat, arribar fins al final. El digicode funciona, ja soc al replà; les parets estan humides i fredes i la pintura es desenganxa. Pujo les escales esberlades fins al tercer pis. I em costa 10 minuts més fer giravoltar en el bon sentit les tres claus de la porta d’entrada.
El pis em sorprèn: És lluminós, dona a la placeta i a un pati interior. Hi ha una làmina finíssima de fals parquet que s’ondula en trepitjar-lo, podria servir d’estovalles... L’enllumenat no funciona pertot, bombetes foses o absents es combinen en les múltiples llums d’estils diferents. En un racó del menjador hi ha la cuina i un curt envà separa la dutxa quedant-ne un petit recinte sense sostre. Obro els mobles i hi veig motllos de pastís rovellats i estris dels encants. A l’altra banda hi ha el lavabo, em sobten dues esquerdes mal acabades de la paret que emmagatzemen revistes. Avanço cap a la cambra i no sé en quina disposició situaria el llit absent... és rarament estreta i curta. A la paret prop de la finestra, escrit en retolador, es pot llegir: “no feu mai ús de la persiana” sota pena de la pitjor tortura xinesa... em recorda un acudit...
Mentre els meus ulls gaudeixen d’aquestes visions tant enriquidores el meu ventre es revolta, les parets es contrauen, una pressió sobtada em sorprèn i em veig obligat a deixar reposar l’ordinador en el brut terra i córrer cap a la saleta-arxiu de revistes del cor. Disposo la tapa de fusta i afluixo...
El immoble sencer ha guardat silenci sepulcral fins al final i ara torna a respirar alleujat... Però per poc temps... acabo de descobrir que la cisterna està completament buida!!!!!!! M’encanta la meva frase: “Respira, respira fort, que marxarà abans!”
Divendres 18 abril 2008
En RER
Sempre recordaré aquella frase d’en Hesse que deia que al món hi ha dos tipus de persones: els que s’adormen amb el soroll del frec del tren i desperten sobresaltats en arribar a la estació i els que només poden dormir mentre el tren està aturat i es desvetllen amb l’arrencada... Bé, en aquest cas viatjava amb un dels primers. Es tractava d’un home de color, d’esplèndida papada, un bon ventre, uns guants i gorra de llana grisa a conjunt i cum laude en l’art del ronc. Tot el passatge del vagó respirava al seu ritme relaxat. Tots menys una passatgera de mitjana edat que seia distreta descobrint que les seves mans ja no li responen com voldria; disposa d’un plànol de tren plegat de manera industrial que s’insereix en una butxaca de plàstic transparent. La senyora s’entossudeix en plegar un 2on plànol de la mateixa manera per introduir-lo després al embolcall plàstic. Les mans li tremolen, els dits no tenen la precisió de l’estocada adequada per fer els plecs, els llepa, però la pressió no l’exerceix amb les puntes i repeteix l’exercici una i altra vegada, canviant la posició dels plecs i comparant-los amb l’original, negant amb el cap i sorda als roncs.
Crònica d’una Gimcana nocturna
Les arribades a llocs desconeguts a fosca nit m’han semblat sempre un retorn als jocs d’infants. La tendència d’avui però, és de divertir-se cada vegada menys de manera que en breu ens serà impossible retrobar el forn de pa al costat de casa sense GPS. De moment segueixo essent dels que condueix perillosament amb els itineraris impresos o els plànols sobre el volant...
Immediatament després de l’aterratge va començar la 1a etapa de la Gimcana amb la recerca de l’oficina de lloguer de cotxes. Després d’un breu passeig en minibus em donen el vehicle, com que comença a ser tard (20h) decideixo trucar a l’hotel per confirmar la meva arribada. Em comuniquen que a recepció ja no hi haurà ningú; comença la segona etapa: Em faciliten un codi d’accés a l’hotel, em diuen que al hall cerqui els telèfons, n’hi haurà un de vermell i al darrera d’una paret un de blanc, és en el blanc en el que he de parar més atenció ja que sota d’aquest, al mur, hi trobaré una porteta camuflada d’un parell de pams, darrera d’aquesta hi trobaré una caixa forta encastada el codi de la qual em reciten i dins, hi trobaré el tresor d’un sobre al meu nom amb la clau de la meravellosa cambra 103. Després d’uns quants malabarismes amb els plànols tot conduint vaig arribar a destí, vaig trobar la clau i vaig descarregar l’equipatge. Sort que vaig recordar de demanar a la senyoreta el codi d’accés al pàrking de l’hotel!
16-Març-2008
Immediatament després de l’aterratge va començar la 1a etapa de la Gimcana amb la recerca de l’oficina de lloguer de cotxes. Després d’un breu passeig en minibus em donen el vehicle, com que comença a ser tard (20h) decideixo trucar a l’hotel per confirmar la meva arribada. Em comuniquen que a recepció ja no hi haurà ningú; comença la segona etapa: Em faciliten un codi d’accés a l’hotel, em diuen que al hall cerqui els telèfons, n’hi haurà un de vermell i al darrera d’una paret un de blanc, és en el blanc en el que he de parar més atenció ja que sota d’aquest, al mur, hi trobaré una porteta camuflada d’un parell de pams, darrera d’aquesta hi trobaré una caixa forta encastada el codi de la qual em reciten i dins, hi trobaré el tresor d’un sobre al meu nom amb la clau de la meravellosa cambra 103. Després d’uns quants malabarismes amb els plànols tot conduint vaig arribar a destí, vaig trobar la clau i vaig descarregar l’equipatge. Sort que vaig recordar de demanar a la senyoreta el codi d’accés al pàrking de l’hotel!
16-Març-2008
Inscription à :
Articles (Atom)
