Cercant pis

Mai ningú ha gosat dir que trobar un pis sigui cosa fàcil; els bessons Dupont encara dirien més: ni cercar-lo ho és!

Com sobreviure a una visita darrere l’altra en una ciutat desconeguda amb barris variats i no tots recomanables, essent estranger i amb agències poc cooperadores? Era la meva quarta visita, després d’haver vist un pis sense mobles amb vistes al Rhone i a parc de la Tête d’Or, després d’haver vist un cau claustrofòbic i una relíquia neo-barroca.
Puntual arribo a la agència, pràcticament no em diuen ni bon dia, ni què desitjo. Parlo del pis que he vist anunciat a Internet, dono la referència i tot seguit em demanen el carnet d’identitat. Per quin motiu els interessa saber que vinc de Lleida i de la part d’Amadeu i Inés??? Tot seguit m’allarguen un farcellet de claus i m’inviten a marxar del local. Passo mitja hora a cercar i trobar el indret. Les claus però, no menteixen: es tracta d’un molt vell immoble. Decideixo, tenint en compte tot l’esforç fins ara realitzat, arribar fins al final. El digicode funciona, ja soc al replà; les parets estan humides i fredes i la pintura es desenganxa. Pujo les escales esberlades fins al tercer pis. I em costa 10 minuts més fer giravoltar en el bon sentit les tres claus de la porta d’entrada.

El pis em sorprèn: És lluminós, dona a la placeta i a un pati interior. Hi ha una làmina finíssima de fals parquet que s’ondula en trepitjar-lo, podria servir d’estovalles... L’enllumenat no funciona pertot, bombetes foses o absents es combinen en les múltiples llums d’estils diferents. En un racó del menjador hi ha la cuina i un curt envà separa la dutxa quedant-ne un petit recinte sense sostre. Obro els mobles i hi veig motllos de pastís rovellats i estris dels encants. A l’altra banda hi ha el lavabo, em sobten dues esquerdes mal acabades de la paret que emmagatzemen revistes. Avanço cap a la cambra i no sé en quina disposició situaria el llit absent... és rarament estreta i curta. A la paret prop de la finestra, escrit en retolador, es pot llegir: “no feu mai ús de la persiana” sota pena de la pitjor tortura xinesa... em recorda un acudit...
Mentre els meus ulls gaudeixen d’aquestes visions tant enriquidores el meu ventre es revolta, les parets es contrauen, una pressió sobtada em sorprèn i em veig obligat a deixar reposar l’ordinador en el brut terra i córrer cap a la saleta-arxiu de revistes del cor. Disposo la tapa de fusta i afluixo...
El immoble sencer ha guardat silenci sepulcral fins al final i ara torna a respirar alleujat... Però per poc temps... acabo de descobrir que la cisterna està completament buida!!!!!!! M’encanta la meva frase: “Respira, respira fort, que marxarà abans!”



Divendres 18 abril 2008