Cercant pis

Mai ningú ha gosat dir que trobar un pis sigui cosa fàcil; els bessons Dupont encara dirien més: ni cercar-lo ho és!

Com sobreviure a una visita darrere l’altra en una ciutat desconeguda amb barris variats i no tots recomanables, essent estranger i amb agències poc cooperadores? Era la meva quarta visita, després d’haver vist un pis sense mobles amb vistes al Rhone i a parc de la Tête d’Or, després d’haver vist un cau claustrofòbic i una relíquia neo-barroca.
Puntual arribo a la agència, pràcticament no em diuen ni bon dia, ni què desitjo. Parlo del pis que he vist anunciat a Internet, dono la referència i tot seguit em demanen el carnet d’identitat. Per quin motiu els interessa saber que vinc de Lleida i de la part d’Amadeu i Inés??? Tot seguit m’allarguen un farcellet de claus i m’inviten a marxar del local. Passo mitja hora a cercar i trobar el indret. Les claus però, no menteixen: es tracta d’un molt vell immoble. Decideixo, tenint en compte tot l’esforç fins ara realitzat, arribar fins al final. El digicode funciona, ja soc al replà; les parets estan humides i fredes i la pintura es desenganxa. Pujo les escales esberlades fins al tercer pis. I em costa 10 minuts més fer giravoltar en el bon sentit les tres claus de la porta d’entrada.

El pis em sorprèn: És lluminós, dona a la placeta i a un pati interior. Hi ha una làmina finíssima de fals parquet que s’ondula en trepitjar-lo, podria servir d’estovalles... L’enllumenat no funciona pertot, bombetes foses o absents es combinen en les múltiples llums d’estils diferents. En un racó del menjador hi ha la cuina i un curt envà separa la dutxa quedant-ne un petit recinte sense sostre. Obro els mobles i hi veig motllos de pastís rovellats i estris dels encants. A l’altra banda hi ha el lavabo, em sobten dues esquerdes mal acabades de la paret que emmagatzemen revistes. Avanço cap a la cambra i no sé en quina disposició situaria el llit absent... és rarament estreta i curta. A la paret prop de la finestra, escrit en retolador, es pot llegir: “no feu mai ús de la persiana” sota pena de la pitjor tortura xinesa... em recorda un acudit...
Mentre els meus ulls gaudeixen d’aquestes visions tant enriquidores el meu ventre es revolta, les parets es contrauen, una pressió sobtada em sorprèn i em veig obligat a deixar reposar l’ordinador en el brut terra i córrer cap a la saleta-arxiu de revistes del cor. Disposo la tapa de fusta i afluixo...
El immoble sencer ha guardat silenci sepulcral fins al final i ara torna a respirar alleujat... Però per poc temps... acabo de descobrir que la cisterna està completament buida!!!!!!! M’encanta la meva frase: “Respira, respira fort, que marxarà abans!”



Divendres 18 abril 2008

En RER

Sempre recordaré aquella frase d’en Hesse que deia que al món hi ha dos tipus de persones: els que s’adormen amb el soroll del frec del tren i desperten sobresaltats en arribar a la estació i els que només poden dormir mentre el tren està aturat i es desvetllen amb l’arrencada... Bé, en aquest cas viatjava amb un dels primers. Es tractava d’un home de color, d’esplèndida papada, un bon ventre, uns guants i gorra de llana grisa a conjunt i cum laude en l’art del ronc. Tot el passatge del vagó respirava al seu ritme relaxat. Tots menys una passatgera de mitjana edat que seia distreta descobrint que les seves mans ja no li responen com voldria; disposa d’un plànol de tren plegat de manera industrial que s’insereix en una butxaca de plàstic transparent. La senyora s’entossudeix en plegar un 2on plànol de la mateixa manera per introduir-lo després al embolcall plàstic. Les mans li tremolen, els dits no tenen la precisió de l’estocada adequada per fer els plecs, els llepa, però la pressió no l’exerceix amb les puntes i repeteix l’exercici una i altra vegada, canviant la posició dels plecs i comparant-los amb l’original, negant amb el cap i sorda als roncs.

Crònica d’una Gimcana nocturna

Les arribades a llocs desconeguts a fosca nit m’han semblat sempre un retorn als jocs d’infants. La tendència d’avui però, és de divertir-se cada vegada menys de manera que en breu ens serà impossible retrobar el forn de pa al costat de casa sense GPS. De moment segueixo essent dels que condueix perillosament amb els itineraris impresos o els plànols sobre el volant...

Immediatament després de l’aterratge va començar la 1a etapa de la Gimcana amb la recerca de l’oficina de lloguer de cotxes. Després d’un breu passeig en minibus em donen el vehicle, com que comença a ser tard (20h) decideixo trucar a l’hotel per confirmar la meva arribada. Em comuniquen que a recepció ja no hi haurà ningú; comença la segona etapa: Em faciliten un codi d’accés a l’hotel, em diuen que al hall cerqui els telèfons, n’hi haurà un de vermell i al darrera d’una paret un de blanc, és en el blanc en el que he de parar més atenció ja que sota d’aquest, al mur, hi trobaré una porteta camuflada d’un parell de pams, darrera d’aquesta hi trobaré una caixa forta encastada el codi de la qual em reciten i dins, hi trobaré el tresor d’un sobre al meu nom amb la clau de la meravellosa cambra 103. Després d’uns quants malabarismes amb els plànols tot conduint vaig arribar a destí, vaig trobar la clau i vaig descarregar l’equipatge. Sort que vaig recordar de demanar a la senyoreta el codi d’accés al pàrking de l’hotel!

16-Març-2008