En RER

Sempre recordaré aquella frase d’en Hesse que deia que al món hi ha dos tipus de persones: els que s’adormen amb el soroll del frec del tren i desperten sobresaltats en arribar a la estació i els que només poden dormir mentre el tren està aturat i es desvetllen amb l’arrencada... Bé, en aquest cas viatjava amb un dels primers. Es tractava d’un home de color, d’esplèndida papada, un bon ventre, uns guants i gorra de llana grisa a conjunt i cum laude en l’art del ronc. Tot el passatge del vagó respirava al seu ritme relaxat. Tots menys una passatgera de mitjana edat que seia distreta descobrint que les seves mans ja no li responen com voldria; disposa d’un plànol de tren plegat de manera industrial que s’insereix en una butxaca de plàstic transparent. La senyora s’entossudeix en plegar un 2on plànol de la mateixa manera per introduir-lo després al embolcall plàstic. Les mans li tremolen, els dits no tenen la precisió de l’estocada adequada per fer els plecs, els llepa, però la pressió no l’exerceix amb les puntes i repeteix l’exercici una i altra vegada, canviant la posició dels plecs i comparant-los amb l’original, negant amb el cap i sorda als roncs.