CEREALS

La cerimònia matinal diària començava amb un plat soper de vidre transparent. Un d’aquells amb el relleu de pètals a l’extrem, tot ratllat pel pas del temps i la fricció de fregalls, ganivets i forquilles. A mà dreta una cullera. Sempre la mateixa. Ja que si era massa gran no entrava a la boca, si era massa petita les menjades no s’acabaven mai i a més, retallada amb un cert perfil suau que no tallés els delicats llavis. Davant meu un pot groguenc d’ECO. Una mica més enllà les galetes; per la meva germana hi havia les tradicionals Maria, per mi unes galetes rectangulars més petites. Les meves es fonien en la llet de manera més lenta. L’exercici matinal consistia en omplir el plat de llet i dipositar-hi a poc a poc el màxim de galetes. La saturació de les galetes generava una pasterada tendra i dolça amb un lleu regust amarg d’ECO. Recordo les olors, la llarga estona d’espera... Aquell temps l’aprofitava per empudegar la germana i els pares o bé per convertir les estovalles a quadres vermells en un tapis de Picasso.

Tot ha canviat: sègol, blat, arròs, civada, panís, ordi... aquests i altres, barrejats amb mel, xocolata o fins i tot fruita seca: coco, plàtan, maduixes... conformen els nostres esmorzars ràpids d’avui. Cada matí abans de la primera cullerada recordo els meus escassíssims amics resistents al canvi:
-“Jo no en menjaré mai d’aquest pinso, el meu gos en menja de millor!!” – En Jordi deia. I és què posseïa un enorme mastí dels Pirineus que engolia quilos i quilos d’una barreja similar, l’animal no semblava trobar la ingesta desagradable però el meu amic no ho veia així. No sé si ha superat l'aprensió.
En Gerard però defensava altres arguments: per ell situar un objecte comestible esfèric dins la seva boca és una acció impossible. Així doncs, molts dels cereals citats queden fora de joc.
I aquells que encara preparen el pa torrat. Els envejo. El meu pare ens en donava els caps de setmana, amb aquella barreja de mantega i melmelada... la mare també ens preparava a vegades torrades de pa amb tomàquet i embotits. Quines olors. Era magnífic sortir del llit seguint la flaire de torrada fins a la cuina. Hipnòtic, amorós.

Comparteixo l’animadversió, sobretot també quan recordo que a Irlanda, de vegades em donaven una pastilla compacta. Era de la mida d’un telèfon mòbil dels d’abans, que s’anava desfent convertint-se en un pols gruixut, farinós que em costava tragar. També maleeixo els refotuts objectes de regal, figuretes, fitxes, jocs que cauen al bol des de la caixa de cereals tot esquitxant la camisa, també renego veient el gran volum de les caixes de cartró que contaminen i envaeixen mitja cuina, odio la caixa de cereals resseca per haver oblidat de pinçar la bossa! Per tot això i més proposo sortir al carrer: “grève! “ MORT AL CEREAL TRANSGÈNIC!!!!!!!!!!!!!! A les armes! On és José Bové?!! (ehem, ehem... perdoneu la pujada de to, ja està, ja ha passat...).
Ens veiem demà al matí amb el nas dins el bol!